La incomprensió espanyola

"Al principi volia fer entendre la nostra cultura i el perquè els catalans ens obstinem a parlar català, però em vaig adonar que moltes vegades era impossible"
Anna Sagristà

Pels australians això de ser espanyol és molt exòtic. Quan descobreixen que has nascut a Espanya automàticament exclamen “Oh! Espanya, paella, toros, olé!”. Després et pregunten d’on ets exactament, jo responc que sóc de Barcelona. Quan s’assabenten que ets català, la seva expressió canvia, la majoria tenen la percepció de que això de ser català és una mica diferent a ser espanyol i aleshores diuen “Oh! Però és el lloc on voleu ser independents, per què?”. És molt difícil fer entendre la nostra realitat a un país com Austràlia on l’anglès i la cultura anglosaxona s’han apropiat de tot el continent, arrasant tot el que té a veure amb els indígenes. Però intentant respondre a la pregunta, m’he adonat que el primer que em ve a la ment és la paraula incomprensió, incomprensió per part de la resta d’Espanya i la no acceptació de la identitat catalana.

D’altra banda, degut a la meva feina he tingut l’oportunitat de viure cinc anys a Madrid i gràcies a això he pogut conèixer gent d’arreu d’Espanya. Haig de dir que l’acollida va ser meravellosa i la gent que he conegut a Madrid també, però en unes quantes ocasions he hagut de fer front a comentaris del tipus “Ah! però ets catalana! Doncs no ho sembles, la veritat és que ets simpàtica”. Al principi volia fer entendre la nostra cultura i el perquè els catalans ens obstinem a parlar català, però em vaig adonar que moltes vegades era impossible. Finalment vaig decidir obviar qualsevol tema de conversa que tingues a veure amb Catalunya, era un cost massa elevat d’energia malgastada i normalment acabava en una discussió sense fi.

Aquestes son mostres d’incomprensió a nivell personal, però: què passa si donem un cop d’ull a gran escala? El primer que puc recordar és la polèmica que es va desencadenar quan Catalunya va reclamar els documents catalans espoliats de l’Arxiu de Salamanca, també trobem les famoses denuncies contra l’Estatut al Tribunal Constitucional, se’ns va titllar d’insolidaris durant el transcurs de les negociacions per pactar els pressupostos generals de l’Estat i ara el PP aragonès encapçala una campanya sota el nom “No a la imposición del catalán”, contra la Llei de Llengües que ha proposat el PSOE d’Aragó. Cada iniciativa a favor de Catalunya suposa una lluita: o som i pensem com Espanya considera políticament correcte, o som uns insolidaris i uns independentistes.

No crec que la majoria de catalans penséssim la independència; crec que les mostres d’incomprensió per part d’Espanya han provocat descontent i cansament entre els catalans i això ens ha portat al moviment independentista que viu Catalunya actualment. Potser la majoria de catalans no vol la independència i així ho demostra l’alta abstenció que va haver en les consultes sobre la independència de Catalunya del passat 13 de desembre, però el que està clar és que amb aquest moviment els catalans estem dient que ja estem farts dels menyspreus procedents d’Espanya i reclamem respecte envers la nostra identitat.

Per a la majoria de partits polítics catalans, l’alta abstenció ha estat tot un alliberament. Què haurien fet si l’índex de participació hagués estat elevat? No hagués estat fàcil obviar el tema i potser s’haurien d’haver començat a plantejar que una consulta generalitzada era necessària i això hauria comportat una nova lluita. Però no ha estat així i molts ja han manifestat la seva opinió que el moviment per a l’autodeterminació de Catalunya no té fonament i que, tot i que el respecten, es tracta d’una voluntat minoritària. Sobretot el PSC deu haver quedat ben descansat, un problema menys.

De fet, l’endemà de les consultes, José Montilla, el President de la Generalitat de Catalunya, és va donar pressa en demostrar el seu respecte per les consultes, però també va recordar que van ser organitzades per “independentistes i van anar a votar independentistes i sobiranistes” i va afegir que els resultats no són “extrapolables” a la resta de Catalunya i que la voluntat popular s’expressa a les eleccions locals, autonòmiques o estatals. Doncs bé, crec que les consultes sobre l’autodeterminació són una mostra de la voluntat popular i comparteixo l’opinió que els resultats no són extrapolables a la resta de Catalunya. El fet és que si el sí a l’autodeterminació obtingut a les consultes no és extrapolable a tota Catalunya tampoc ho és l’alt índex d’abstenció. Els polítics tenen responsabilitats i queda molt bé dir respecto la voluntat dels qui reclamen la independència, però no penso fer res al respecte. Potser és el moment de plantejar una consulta general sobre la independència amb valor vinculant, això sí pensant les coses i actuant de forma no precipitada. Els polítics no poden obviar, com estan fent, que el debat està al carrer.