LLOANÇA A CATALUNYA

Jordi Basté. El davantal.


En una de les seves brillants intervencions dels seu espai el davantal, el Basté ens va obsequiar amb aquesta maravella que tots hauríem de fer-nos nostra. Jo ja ho fe fet. Feu-la correr.



Per qui no tingui ganes de llegir i vulgui reescoltar.






(Transcripció literal)
Cal veure, gairebé com una obligació, els Afers Exteriors del Mikimoto a TV3. És una obligació que tenim al país. És aire fresc. Obrir la finestra davant l'empastifada permanent que expliquem cada matí del què ens esta passant a Catalunya.
Veure que el país és petit però la nació és gran. Que tenim una terra magnífica i una gent maravellosa. Que Catalunya és de colors i que el blanc i negre és una altre època i hi ha poca gent.
Veure el Mikimoto als Afers Exteriors és la imatge d'un programa necessari per l'autoestima d'un país. Per descobrir que tenim catalana emigrant que viu a fora sense perdre el gust del seu origen.
Catalunya és l'Afers Exteriors, exemple de programa, exemple de comunicador copiat per altres grans cadenes espanyoles. El Mikimoto em va regar de nou l'autoestima ahir, després d'uns dies de depressió cuatribarrada.
Catalunya no son els Millet, els Montull i els qui puguin venir, ni els blanquejadors ni els que ens posen negres. Ni els lladres,ni els pressumptes, ni els corruptes. No ens equivoquem.
El nostre país és el del Dr. Baselga, Drs. Gatell i Clotet, Dr. Valentí Fuster. e la cuina del Ferran Adrià, dels germans Roca, de la Ruscalleda o del Fermí Puig. Al meu país hi juga un Barça catalanista, amb catalans i obert a tothom. A Catalunya tenim en Sergi López, tenim en Tàpies, en Llach, en Serrat, en Carreras, els Pets i en Guardiola. Hi tenim la sardana i els castellers, i els trabucaires i la Patum. La Cerdanya, el Tarragonès, l'Empordà, el Delta de l'Ebre, el Segrià, el Plà de l'Estany, Osona, el Bages i el Berguedà. A Catalunya tenim muntanya i tenim mar. Aigua i neu, i fins hi tot una muntanya santa amb una verge negra.
De gegants i de capgrossos, rumba i habaneres, i tenim mongetes que tapem les botifarres. I ens agrada l'olor de brasa i fem una cosa tant extranya com esclafar el tomàquet damunt del pa i rascar.
Al meu país es fa la castanyada i fem que les criatures demà arrebossin amb pinyons el massapà, com també els permetem, un dia l'any, fer cagar un bastó anomenat Tió, aviam si s'han portat bé.
I també tenim un Palau de la Música. I tant que el tenim!
El meu país és tant petit que és maravellós. I no podem perdre aquesta idea. Mai!
Tot i la pudor de podrit que no ens permet olorar els fems del camp que ens envolta.
El meu país ha de tirar endavant, hem de saber fer-ho. I al qui li correspongui ens ha de saber guiar. I haurem d'anar a votar. Si, si, si, si. S'ha d'anar a votar! No amics, no. Això no és Italia. Em nego! No ho permetrem. Això és Catalunya. La dels emprenedors que la volen tirar endavant. La dels científics, la dels artistes, la dels pensadors i qui se la faci seva, siguin d'on siguin i vinguin d'on vinguin. Catalunya se sent. Catalunya no es pateix. És massa maravellosa per castigar-la amb quatre xorissos. Ens l'hem de creure. Alcem el cap d'una punyetera vegada i qui vulgui pensar que estem morint com a país, que se n'oblidi. Ens n'hem d'ensortir. Som-hi d'una vegada.

Si, d'acord, unes paraules plenes de ganes, de il·lusió, d'empenta. Però ara que sembla que a Catalunya s'ha engegat alguna cosa diferent, que no pari.