El dret a sentir

Hi ha homes i dones que tenen penes. Però senten que no tenen dret a expressarles perquè sempre hi ha algú altre amb una pena més gran. És que hi ha penes grans i petites? És que hi ha persones amb més dret que altres a sentir pena? Hi ha homes que no poden plorar. Quan eren petits els hi van dir que plorar era de nenes. On deuen guardar les llàgrimes? Hi ha dones que no es poden enfadar perquè no van veure mai la seva mare enfadar-se a casa. Què en deuen fer de la seva ràbia? Hi ha dones que no s’atreveixen a riure perquè al riure es fa soroll. Quina pena no compartir les rialles! Hi ha persones que no es permeten gaudir de la vida perquè van aprendre que la vida és difícil. Quina llàstima tancar-se a la bellesa de viure! Hi ha homes que estan enamorats però els hi fa vergonya dirho… enamorats a la seva edat! És que l’amor té edat? Hi ha persones que se senten soles, i algú els diu que no es queixin, que tenen a la seva família. És que tenir persones al voltant evita que ens envaeixi la solitud? Hi ha homes que creuen que han de ser sempre valents i a vegades se senten fràgils, vulnerables. És que estan fallant? De què parlen totes aquestes preguntes? Què ens diuen de les emocions? Ens parlen de maneres de pensar, d’actituds cap a la vida, de formes d’estar, de mirar, de viure, i de valors que hem après que ens dificulten la nostra manera de viure i tractar les nostres emocions. Ens parlen de la influència dels missatges que hem rebut dels altres anys i anys, de la influència de l’educació rebuda, del que hem vist, del que hem après com a “normal”, de què diran els altres. Aquestes frases reflecteixen que considerar que hi ha sentiments propis d’una edat, propis d’homes o de dones, no ens ajuden a entendre i expressar el que ens passa. Expressar els sentiments depenent dels altres, del que els altres senten, del que expressen, del que els passa o bé depenent del que es considera “adequat” en una determinada situació, ens treu el dret individual a sentir. I també a vegades els altres no permeten que ens sentim com ens sentim, potser perquè no ho entenen. Tot això limita, redueix, el nostre món emocional, invalida alguns sentiments i la possibilitat d’expressar-los.

Podem arribar fins i tot al anomenat analfabetisme emocional.

Sentim però tenim bloquejada la capacitat d’expressar (per exemple se’n queda la ràbia a la gola) o podem fins i tot arribar al punt que no som capaços ni de saber el que sentim en situacions, amb altres persones… I queda tallat el nostre accés a nosaltres mateixos causant entrebancs en les nostres relacions amb els altres.
Tot i això, els sentiments existeixen. Els sentiments són inherents a la nostra condició humana, i tenen un missatge, ens ajuden a guiar les nostres decisions i accions, el nostre camí, ens diuen què hem d’evitar, en què ens hem de cuidar, què ens fa sentir bé. Per tant, no hi ha sentiments positius ni negatius, ja que tots els sentiments tenen un sentit, la seva raó de ser. A vegades tenim sentiments que semblen contradictoris, per exemple quan una cosa que ens passa ens fa molta il·lusió però també por, respecte. I és que diferents sentiments poden aparèixer a la vegada i cal acceptar-los així i veure què hi ha darrera.
Cadascú té la seva manera individual de viure i expressar les seves emocions. És molt important conèixer la nostra manera particular de ser per poder tractar amb més facilitat els sentiments i també entendre les maneres singulars que tenen els altres de fer-ho.
Les emocions són els colors de la vida, donen color a les situacions que ens passen.Colors vius, colors forts, colors transparents, colors que una persona veu blau i l’altra verd, que a una li agraden i a l’altra la deixen indiferent.
Els sentiments passen en el nostre cos en forma de sensacions. Els nervis a la panxa, un neguit al pit, el cor que s’accelera, el tremolar
d’emoció. Cal posar doncs atenció al cos i a les sensacions permetent donarles hi un espai per sentir-les.
Respirar ajuda a obrir aquest espai en el nostre cos per a què transitin, continuïn el seu procés natural i no es quedin estancades.
També cal veure si ens cal expressar les emocions, com i amb qui compartirles. I és que davant la falta de costum de compartir les emocions amb els altres, sovint ens resulta incòmode quan algú s’expressa, no sabem què fer quan algú plora i ens pot sorprendre saber que el que cal fer en aquestes situacions pot ser tan senzill i profund com escoltar i acompanyar a l’altre. Recordem com ens hem sentit quan hem pogut compartir el que sentíem!
I és que tants drets com tenim i assolim, potser encara ens cal recuperar el dret a sentir!
Isolda Cárdenas
Psicòloga
Laura Coll i Planas
Metgessa investigadora
Institut de l’Envelliment de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Molt interessant. Totes dues teniu raó en el que dieu. Un (o una) té dret a totes aquestes coses, a sentir i a expressar-ho, però també a no fer-ho si creu que ha de fer-ho així. Crec que cadascú de nosaltres ha de intentar viure com més bé és senti, i tant dona si això és fruit de l'educació, de la costum, del gens o del que sigui. No hi ha res de dolent en mostrar les emocions i els sentiments, però no tothom és igual i hi ha qui està més a gust fent un petit somriure allà on un altre hi fa una gran rialla.

Carme:

o Estic totalment d'acord en el que dius.
Encara que si ja és complicat atrevir-nos a expressar els nostres sentiments, per la por del rebuig i a la incomprensió dels altres, rebel·lar-nos contra les circumstàncies, és encara més complicat, i fer que les coses canviïn, és gairebé una missió impossible.
És molt difícil poder ser nosaltres mateixos, en aquesta societat tan hipòcrita on se li dóna tanta importància a les apariences.
És molt difícil escapar-nos del pla que ens han traçat i nedar contra corrent. La major part de les vegades el preu que paguem per sentir-nos lliures és la solitud. Pero sempre es mitllor ixa solitut que la renuncia a ser un mateix.
Però tenir un poc d'autoestima i ser conscients del que un és, i estar d'acord amb la seva essència, ens ajuda a sentir-nos millor amb nosaltres mateixos.
Encara que és impossible que no ens afecti el que pensin els altres de nosaltres.
Però una cosa és que ens afecti i altra que la nostra felicitat depengui dels altres.

Sinuhé:
També estic d'acord amb tu, en que cadascun ha de fer les coses com millor es senta. Però és una mic com dir, mentre jo estigui bé, els altres que es fastidien, que a mi me dona igual.. Perquè el problema és que no vivim sols, aïllats en una bombolla, sinó que vivim en contínua relació amb els altres.
Les relacions solen ser complexes, perquè hagi un bon enteniment és necessària la comunicació, i comunicar-se no és solament expressar pensaments, sinó també emocions i sentiments.
Quan parlo de sentiments, no em refereixo solament als amorosos, sinó a tota classe de sentiments, des de la tristesa fins a la ràbia, des de la indiferència o la alegria, fins a l'angoixa o la por, hi ha tants sentiments que la gent amaga, i que deixen les relacions tan buides tan superficials, com si ens ves de persones ens ralacionarem amb robots, que no se si són relacions autentiques o simplement simulacres. I em refereixo a tot tipus de relacions, de parella, d'amics, de pares, de companys de treball de fills de germans…
Des que naixem fins que morim, estem sempre relacionam-nos amb els altres, crec que seria important que aprenguerem fer-ho de la millor manera possible per a entendre'ns molt millor del que ho estem fent ara. Almenys aquesta és la sensació que tinc quan veig com es relaciona la gent en general.

arcoiris escrigué:Carme:

o Estic totalment d'acord en el que dius.

Encara que si ja és complicat atrevir-nos a expressar els nostres sentiments, per la por del rebuig i a la incomprensió dels altres, rebel·lar-nos contra les circumstàncies, és encara més complicat, i fer que les coses canviïn, és gairebé una missió impossible.
És molt difícil poder ser nosaltres mateixos, en aquesta societat tan hipòcrita on se li dóna tanta importància a les apariences.

És molt difícil escapar-nos del pla que ens han traçat i nedar contra corrent. La major part de les vegades el preu que paguem per sentir-nos lliures és la solitud. Pero sempre es mitllor ixa solitut que la renuncia a ser un mateix.

Però tenir un poc d'autoestima i ser conscients del que un és, i estar d'acord amb la seva essència, ens ajuda a sentir-nos millor amb nosaltres mateixos.

Encara que és impossible que no ens afecti el que pensin els altres de nosaltres.
Però una cosa és que ens afecti i altra que la nostra felicitat depengui dels altres.

Per què tenim por al rebuig? A veure si puc orientar-te en aquesta qüestió. Entenent que no tothom ens cau bé, tenim que acceptar el fet natural, que nosaltres també podem ser rebutjats. Els altres tenen tot el dret de no acceptar-no. Acceptar per obligació o llàstima, seria molt patètic. Aquesta és una. l'Altra seria: Els que ens rebutgen, tenen la suficient capacitació per a fer-ho? Acàs són éssers superiors? Evidenment que no, per tant, això no ha de ser obstacle per demostrar els teus sentiments per por a ser rebutjada.

En quan a rebel.lar-nos, tot és qüestió de defensar el què creus i vols. En alguna forma ja t'estàs rebel.lant expressant la inconformitat d'una societat insolidària. Veus? no és tan difícil....portar-lo a la pràctica, si, però tot és qüestio d'aprenentatge, quelcom semblant a aprendre a nadar. Primer t'has de tirar a la piscina, i de mica en mica, vas avançant i aprenent a fer valer el que penses, vols i necessites. Si la societat és hipòcrita, no és problema teu, tu sempre has de ser tu mateixa. Espera-ho tot de tu, i dels altres...........doncs, ja es veurà.

"El preu que has de pagar és la solitud" No, independència no pot ser mai solitud. Aquesta ha de ser una sensació, què, precisament es deu de presentar per esperar massa dels altres, i no ser tu mateixa, sinó el que volen els demés, amb l'unic propòsit de ser-los agradable, de ser acceptada. Ha de seu una sensació terrible, molt pitjor que la soledat, pq si aquesta és volguda, sempre és benvinguda.

El que pensin els altres de nosaltres, anirà en proporció del que penses tu, de tu mateixa. I com t'he dit abans, això no t'ha d'importar. Tothom és lliure de pensar el que vulgui

Lola, ja ho sé que vivim en continua relació amb els altres, però no hem de viure a la manera que vulguin aquests altres. Dona la sensació de que diguis que hem de mostrar el que sentim per tal de que els altres ho sàpiguen, i això, penso, només seria com una mena de xafarderia emocional.

Sinuhe:
Està clar que ningú ha d'expressar el que sent si no li apeteix, però llavors serà normal que hagi mals entesos, que la gent que es relaciona amb aquestes persones que mai parlen dels seus sentiments, es trobin insegures, i perdudes, que tinguin dubtes, que no sàpiguen a que atenir-se, ni com actuar, o que interpretin les coses de manera equivocada.

Per a mi que una persona li digui a una altra que "M'alegro de veure't, o no puc confiar en tu, o em posa trist la teva absència, o em dóna molta ràbia que m'esmentes, no em sembla xafardejar , sinó una manera de intentar que les relacions siguin més sinceres i de conèixer-se més, els uns als altres, per a poder entendre's millor .

Encara que suposo que a aquestes persones, els donarà igual entendre's amb els altres i que els altres els entenguin a ells.

Per què tenim por al rebuig? A veure si puc orientar-te en aquesta qüestió. Entenent que no tothom ens cau bé, tenim que acceptar el fet natural, que nosaltres també podem ser rebutjats. Els altres tenen tot el dret de no acceptar-no. Acceptar per obligació o llàstima, seria molt patètic. Aquesta és una. l'Altra seria: Els que ens rebutgen, tenen la suficient capacitació per a fer-ho? Acàs són éssers superiors? Evidenment que no, per tant, això no ha de ser obstacle per demostrar els teus sentiments per por a ser rebutjada.

En quan a rebel.lar-nos, tot és qüestió de defensar el què creus i vols. En alguna forma ja t'estàs rebel.lant expressant la inconformitat d'una societat insolidària. Veus? no és tan difícil....portar-lo a la pràctica, si, però tot és qüestio d'aprenentatge, quelcom semblant a aprendre a nadar. Primer t'has de tirar a la piscina, i de mica en mica, vas avançant i aprenent a fer valer el que penses, vols i necessites. Si la societat és hipòcrita, no és problema teu, tu sempre has de ser tu mateixa. Espera-ho tot de tu, i dels altres...........doncs, ja es veurà.

"El preu que has de pagar és la solitud" No, independència no pot ser mai solitud. Aquesta ha de ser una sensació, què, precisament es deu de presentar per esperar massa dels altres, i no ser tu mateixa, sinó el que volen els demés, amb l'unic propòsit de ser-los agradable, de ser acceptada. Ha de seu una sensació terrible, molt pitjor que la soledat, pq si aquesta és volguda, sempre és benvinguda.

El que pensin els altres de nosaltres, anirà en proporció del que penses tu, de tu mateixa. I com t'he dit abans, això no t'ha d'importar. Tothom és lliure de pensar el que vulgui[/quote]






Si Carmen tens raó en tot el que dius, el que passa és que jo no parlava de mi, sinó en general.
Jo no tinc cap problema per en dir ni el que penso ni el que sent. El problema ho tenen els que m'escolten, que són els que han d'aguantar el chaparró Jeje.
Amb el temps he apres a voler-me i acceptar-me tal com sóc, independentment del que els altre diguin de mi
Si he de rebel·lar-me contra alguna cosa o contra algú ,també ho faig, però procurant evitar els enfrontaments inútils.
Quan una persona o una situació no m'agraden o em fan mal, sinó puc canviar-la, que és lo que sols pasar, , simplement m'allunyo d'ella i ja està.

M'agrada la meva vida, i el meu treball unes dies més que uns altres, m'encanta viure sola, encara que de vegades en les nits fredes enyori la calidesa i la tendressa d'una abraçada, però adoro la meva llibertat i la meva independència, i no les canvi per
res.

Tinc uns fills meravellosos i un munto de bons amics, que m'omplin d'afecte i encara que no crec en Déu, si cregués li hauria de donar-li les gràcies per tots i per cadascun d'ells.

En quant a tot lo demes , em segueixo sorprenent amb algunes coses com si fos una nena petita i per unes altres em segueixo emocionat com si fos una adolescent, em segueixen fent plorar moltes coses i tremolant altres, però hi ha moltes més que em fan somriure cada dia, i segueixo lluitant per les coses en les encara crec.

Com veus cap problema en xafardejar amb els meus sentiments, Jeje.