Quin valor tindria la vida si no existís la mort?

Quin valor tindria la vida si no existís la mort? La gaudiríem de la mateixa manera? Jo crec que no...
Per tot això, demà m'aixecaré amb la intenció d'aprofitar i viure intensament el dia, sabent que sortosament qualsevol d'aquests pot ser l'últim.

U

n dels grans anhels de l'ésser humà ha sigut sempre poder viure eternament. Es cerca contínuament l'allargament de la vida, i en bona part s'ha aconseguit, sinó només cal fixar-nos en l'esperança de vida que hi havia fa uns quants anys i en l'actual. Tot i que cada vegada s'envelleix més, el que encara no s'ha obtingut i possiblement no s'obtindrà mai és la capacitat que ens faci immunes davant la mort. Aquest continua sent el gran repte de la humanitat, doncs encara ningú ha descobert la manera d'anular-la. Suposo que és difícil destruir una cosa que ni tan sols es sap realment què és...
Ara bé, us imagineu que arribés un dia en el qual l'home fos capaç de suprimir la mort? Us afigureu els nens que passen penúries als països menys desenvolupats vivint eternament, passant fam i desnodrits per sempre? O les dones maltractades que són incapaces de denunciar al seu agressor perquè malgrat tot l'estimen, aguantarien infinitament? Les persones que no es senten realitzades i no són felices en el seu dia a dia, creieu que es trobarien millor si la vida no tingués final? I la gent que pateix malalties que els impossibilita totalment, els agradaria afrontar aquesta situació constantment? Els individus amb afeccions terminals, d'on traurien les forces per aguantar sabent que no hi hauria mai un final a la seva agonia? La Terra quedaria petita en pocs dies si ningú es morís, on es posaria la gent? Hauríem de començar a transportar-la a altres planetes o potser una opció seria crear ciutats sota l'aigua? Amb un increment tan gran de la població seríem capaços de controlar-ne les noves epidèmies que es produirien? I hauria aliments per tothom, si aquests ara ja escassegen a mig món? Us imagineu a bergants com Franco, Pinochet, Hitler, Mussolini,... voltant per aquí?
Prou!! No vull pensar-hi més, perquè m'envaeix el pànic cada vegada que especulo que podríem viure eternament. Per molta gent la mort és una sortida, una vàlvula d'escapament d'una vida que no és agradable. Malgrat tenir “males” vides, la immensa majoria de les persones no vol morir, però d'altra banda els reconforta considerar que arribarà un dia en què tot s'acabarà. Potser si no tinguessin aquesta seguretat, després si que voldrien morir...

La que segur que no ho soportaria és la Terra.
Entenc que en cas de malaltia, la vida eterna seria un suplici etern, però penso que la vida no tindria menys valor, sinó encara més. Perquè ara sabem que la vida un dia o un altre s'acabarà, però si saps que una cosa ha de durar eternament, perdre-ho encara dol més.

Jo crec que si la vida fos eterna no la valoraríem tant. Perquè saber que podem perdre allò que mes volem ens fa valorar-la més.

El fet de que sapiguem que això s'acaba que potser demà no estarem aquí per a poder fer el que no vam fer ahir, fa que valorem mes aquests moments preciosos, perquè ens adonem que potser, no es tornin a repetir, que potser, no tornem a veure a aquesta persona, o no puguem fer-li una abraçada a algú, o demanar perdó per alguna cosa, o dir-li et vull mai més.
Crec que l'adonar-nos que no estarem aquí eternament, ens fa valorar més tot allò que ens fa feliços, sobretot perquè, sabem que el que avui vam gaudir, pot ser que demà desaparegui.
Estic segura que si a tots ens diguessin, que demá és el nostre ultimo dia de vida, no faríem ni la meitat de les coses que anem a fer. Faríem coses diferents, dedicaríem el nostre últim temps, per a fer el que més valor tingués per a nosaltres.

En aquest sentit probablement tens raó. Si tens tot el temps del món, és més probable que no donis tant valor a que dediques aquest temps doncs saps que sempre en tens més.
Jo ho deia en un altre sentit, en el de la vida en si. Si saps que aquesta és finita, potser dona igual si acaba avui o acaba demà. Però si saps que pot ser eterna, ja no dona igual.

arcoiris escrigué:Jo crec que si la vida fos eterna no la valoraríem tant. Perquè saber que podem perdre allò que mes volem ens fa valorar-la més.

Però tu vols dir que la gent pensa en aquestes coses? Jo, francament, no. Fins i tot sembla que actuen com si mai s'haguessin de marxar

El fet de que sapiguem que això s'acaba que potser demà no estarem aquí per a poder fer el que no vam fer ahir, fa que valorem mes aquests moments preciosos, perquè ens adonem que potser, no es tornin a repetir, que potser, no tornem a veure a aquesta persona, o no puguem fer-li una abraçada a algú, o demanar perdó per alguna cosa, o dir-li et vull mai més.

Arco, si la gent pensés com tu dius, hi haurien menys malalties per l'estrès. Trepitja terra i no facis volar coloms

Crec que l'adonar-nos que no estarem aquí eternament, ens fa valorar més tot allò que ens fa feliços, sobretot perquè, sabem que el que avui vam gaudir, pot ser que demà desaparegui.

Jo no se tu, peró mai m'he trobat a cap persona que seriosament, parllés del tema de la mort. És més, se l'obvia deliberadament pq fa un "yuyu" del cagarse. Només has de veure que quan alguna persona traspassa, és enviada de pressa i corrents al tanatori més proper...ja no es volen els finats a casa.


Estic segura que si a tots ens diguessin, que demá és el nostre ultimo dia de vida, no faríem ni la meitat de les coses que anem a fer. Faríem coses diferents, dedicaríem el nostre últim temps, per a fer el que més valor tingués per a nosaltres.

Si, que cadascú podria aprofitar per a fer qualsevol cosa que li passés pel cap...."que hay mucho loco suelto". Arcoooooooooooo

arcoiris escrigué:Jo crec que si la vida fos eterna no la valoraríem tant. Perquè saber que podem perdre allò que mes volem ens fa valorar-la més.

Però tu vols dir que la gent pensa en aquestes coses? Jo, francament, no. Fins i tot sembla que actuen com si mai s'haguessin de marxar


Que tu no pensis en aquestes coses no significa que els demes no pensin, jo per ixample si penso en tot aixo.


El fet de que sapiguem que això s'acaba que potser demà no estarem aquí per a poder fer el que no vam fer ahir, fa que valorem mes aquests moments preciosos, perquè ens adonem que potser, no es tornin a repetir, que potser, no tornem a veure a aquesta persona, o no puguem fer-li una abraçada a algú, o demanar perdó per alguna cosa, o dir-li et vull mai més.

Arco, si la gent pensés com tu dius, hi haurien menys malalties per l'estrès. Trepitja terra i no facis volar colomse

Jo trepitje terra cada dia i a cada pas que dono, desde les 6 de la martinada que surto de casa per anar a treballar. Jo crec que la que fa volar coloms est tu.

Crec que l'adonar-nos que no estarem aquí eternament, ens fa valorar més tot allò que ens fa feliços, sobretot perquè, sabem que el que avui vam gaudir, pot ser que demà desaparegui.

Jo no se tu, peró mai m'he trobat a cap persona que seriosament, parllés del tema de la mort. És més, se l'obvia deliberadament pq fa un "yuyu" del cagarse. Només has de veure que quan alguna persona traspassa, és enviada de pressa i corrents al tanatori més proper...ja no es volen els finats a casa.


Dons jo si he trobat a molta gent que parla de les seves ultimes voluntas, de no voler estar engajades a una maquina, o de que no volen ser soterrats baix terra. Son mlilers i milers de pesones que fan els seus testaments, perque volen deixaro tot arreglat per cuant vinga la mort i no els pille de sorpresa, es fan segurs per si es moren en accident de ctexe, moltes persones parlen de la rencarnacio, de la resurrecio,de lo que ja despres de la mort, son moltismes les persones que se els han mort fills, i sers molt estamats i parlen de les seves morts.
Jo me he troabt en moltes persones que parlen de la mort molt seriosiament.
Si tu no les has trobat es cosa teva.

Estic segura que si a tots ens diguessin, que demá és el nostre ultimo dia de vida, no faríem ni la meitat de les coses que anem a fer. Faríem coses diferents, dedicaríem el nostre últim temps, per a fer el que més valor tingués per a nosaltres.

Si, que cadascú podria aprofitar per a fer qualsevol cosa que li passés pel cap...."que hay mucho loco suelto". Arcoooooooooooo

Si, ja se que hay mucho loco que anda suelto, sea su ultimo dia o no lo sea.
Pero hay mucha mas gente que no esta tan loca, y afortunadament, somos la gran majoria.


Carmeeeeeee .
Que les opinions no son formules de matematiques exactes.
I que quant algu no veu algo, no significa que aixo no exiteixca.

Arco, jo puc dir el mateix que dius tu, a l'inrevés. No el que tu penses, és el que la majoria de la gent té en ment. Tu pel lloc de treball que tens, entenc que et trobis amb gent que si pensa en la mort i en fer testament, però malauradament no és la generalitat de les persones. És més, fins i tot es pot fer testament i després seguir pensant que la mort és allò que està per ahi...però que ens toqui a hom...és una altra història.

Precisament has donat amb una persona qué, des de fa molts anys, que hi pensa en aquest fet. Bé per haver perdut molts éssers estimats, bé per racionalitat. La meva resposta ve donada d'una forma, díga-li professional, sociológicament, la gent...la immensa majoria, viu com si "això no s'hagués d'acabar mai"

Si Victor tens rao.
La mort forma part de la vida i sempre ve en nosaltres desde el momnet de naixer, ja estem comensat a morir una mica.
Pero crec que a part de la mort fisica nostra o dels nostres ser estimats, tambe hi han altre tipus de morts.
Les morts emcionals per ixemple. Diuen per que un cor no mor quant deixa de latir, sino quant deixa de sentir amor.
Les morts del que estan tetraplegiqus, o estan en coma profun, les morts del que no tenen cap llibertat, o es moren debaix de un burca...
i ara me ha vengut al cap aquesta, de Llach que est tan certa.

Jo no estimo la mort ni la vull per a demà,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada els somrís
d'un infant vora el mar
i els seus ulls com un ram d'il·lusions esclatant.
I si canto trist
és perquè no puc
esborrar la por
dels meus pobres ulls.
Jo no estimo la mort
ni el seu pas tan glaçat,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada el batec d'aquell cor que, lluitant,
dóna vida a la mort
a què l'han condemnat.
I si canto trist
és perquè no puc
oblidar la mort
d'ignorats companys.
Jo no estimo el meu cant, perquè sé que han callat
tantes boques, tants clams, dient la veritat;
que jo m'estimo el cant
de la gent del carrer
amb la força dels mots
arrelats en la raó.
I si canto trist
és per recordar
que no és així
des de fa tants anys.