Seure, parlar, negociar

Una clara
Patrícia Gabancho

Seure, parlar, negociar

La foto de la façana esventrada de la caserna de Burgos, o pel que fa al cas el carrer reblert de ferralla de Calvià, ens remet a mons llunyans com Bagdad o l’Afganistan. Mons que no són encara ben bé una societat, que és el lloc on la gent discuteix i es baralla, però sense fer sang, compartint unes regles bàsiques, si no de respecte, de civilitat. Mons que ens cauen lluny i que ens esgarrifen, perquè no som capaços d’entendre aquesta lògica brutal de la bomba, del dolor inútil, dels vidres trencats, de la por. Per això aquest matí veig extemporani el discurs de Zapatero dient el mateix de sempre: que els terroristes anirien a la presó de dos en dos i que no hi havia al final del camí res més que les reixes tancant-los per sempre. Perdoni: fa cinquanta anys que es diu, això, i ja veu.

El terrorisme és un afer pelut, perquè no és un afer d’idees, sinó, ras i curt, de crims. No es dialoga amb un assassí, diem; però això no és veritat, perquè la sagrada Constitució diu que la presó és redempció, i això deu valer per a qui posa la bomba o per a qui es carrega el veí (o la dona): si la societat creu en la redempció, la societat ha de creure també en el diàleg. Ara, ara que ETA ha dut aquesta fúria criminal a les portades, ara és moment de cridar-los a negociar. Però l’orgull espanyol, aquest orgull que és també cec com tot orgull, no admet el diàleg: vol la derrota. Sempre la derrota. Som presoners d’un bucle espantós en el qual ETA mata, la política ho condemna recitant de cor les mateixes paraules, la gent tremolem espantats, però el cicle continua: ara dos empresonats, ara dos que entren a la banda. Fa cinquanta anys que dura, per què no podria durar cinquanta anys més? O deu? O tres?

Qui hagi llegit la saga d’Obaba del finíssim Bernardo Atxaga sabrà que ETA no va néixer perquè sí i qui tingui uns quants anys recordarà que l’Operación Ogro va deixar tothom amb la respiració tallada però sense un bri de rebuig. Les coses són així. La democràcia ha deslegitimat tota violència, però precisament perquè hi ha democràcia cal tornar a la taula de negociar. Si una societat partida per l’odi, l’atavisme i la religió com Irlanda ha pogut guanyar la pau, per què no el País Basc? Per què no Espanya?