Monestir de Montserrat

Panter 26/09/10, 03:33 am

Santa Maria de Montserrat és un monestir benedictí situat a la muntanya de Montserrat, al municipi de Monistrol de Montserrat (Bages), a una alçària de 720 m sobre el nivell del mar. És un símbol per a Catalunya i s'ha convertit en un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als turistes. L'actual abat és Josep Maria Soler i Canals.

El complex monàstic, juntament amb les dependències i els serveis annexos, conformen un petit nucli de població que, segons el cens del 2006, comptava amb 68 habitants

Història

L'origen del monestir és incert, però se situa cap al 880. Se sap que, cap al 1011, un monjo procedent del monestir de Santa Maria de Ripoll va arribar a la muntanya per encarregar-se del monestir de Santa Cecília, amb la qual cosa el cenobi quedava sota les ordres de l'abat Oliba de Ripoll. Santa Cecília no va acceptar aquesta nova situació i Oliba va decidir fundar el monestir de Santa Maria al lloc on hi havia una antiga ermita amb el mateix nom. A partir del 1082, Santa Maria va passar a tenir abat propi i va deixar de dependre del de Ripoll.

Aquesta ermita s'havia convertit en la més important de totes les que hi havia a la muntanya gràcies a la imatge de la Mare de Déu que s'hi venerava des de l'any 880. El monestir aviat es va convertir en santuari, la qual cosa el va beneficiar, ja que els donatius i les almoines rebudes li van permetre anar creixent de forma constant. A la fi del segle XII, l'abat regent va sol·licitar que es permetés ampliar la comunitat de monjos a dotze, el mínim requerit perquè pogués ser considerada abadia.

El segle següent va ser el de l'inici de la lluita de Montserrat per aconseguir la seva independència del monestir de Ripoll. Durant el Cisma d'Occident, el priorat de Montserrat era fidel al papa de Roma, tot i que el monestir de Ripoll donava suport a Benet XIII d'Avinyó. El rei Martí l'Humà va aconsellar a Benet XIII que convertís Montserrat de priorat en abadia i posés al front com a primer abat a Marc de Villalba, qui ho era de Ripoll des de 1408. El 10 de març de 1409, una butlla papal de Benet XIII va crear l'abadia de Montserrat. Amb tot, Ripoll continuava mantenint certs privilegis sobre Montserrat. La tenacitat del seu primer abat aconseguí una butlla del papa Eugeni IV, l'11 de març de 1431, que alliberava definitivament Montserrat de tota servitud.

El 1493, Montserrat va perdre de nou l'autonomia. El rei Ferran el Catòlic va enviar al monestir 14 monjos procedents de Valladolid i Montserrat va passar a dependre de la congregació d'aquesta ciutat castellana. Durant els segles posteriors s'hi van succeir els abats catalans i castellans. Aquest mateix any de 1493, un frare de l'orde dels mínims, abans ermità de Montserrat, Bernat de Boïl, va acompanyar Cristòfor Colom en un dels seus viatges a Amèrica, cosa que va propiciar l'expansió del culte a la Mare de Déu de Montserrat en aquest continent.

El segle XIX va ser especialment tràgic per a Montserrat: va ser incendiat dues vegades per les tropes napoleòniques, a partir del 25 de juliol del 1811 quan el prengueren les forces del mariscal Suchet i el 1812. El 1835 va patir l'exclaustració arran de la desamortització de Mendizábal, va ser saquejat i incendiat i se'n van perdre molts dels tresors.

L'exclaustració va durar poc i el 1844 es va restablir la vida al monestir. La congregació de Valladolid havia desaparegut, per la qual cosa Montserrat va tornar a recobrar la independència eclesiàstica. A partir del 1858, sota el guiatge de l'abat Muntadas, l'edifici sencer es va haver de restaurar, ja que no n'havien quedat més que les parets.
Durant el franquisme, després d'un període proper al nou règim, el monestir prengué, a partir de les festes d'entronització de 1947 i coincidint amb l'abat Aureli M. Escarré, una actitud catalanista i es convertí en nucli de resistència antifranquista.

Des de llavors, el monestir de Santa Maria de Montserrat no ha deixat de créixer i actualment (2006) conté una de les millors biblioteques del país. La congregació actual està formada per setanta-sis monjos, repartits entre Montserrat, El Miracle i Cuixà. A més, al monestir hi viuen els infants que componen l'Escolania de Montserrat, considerada l'escola de cant més antiga d'Europa, ja que es va fundar al segle XIII.
Entre molts d'altres premis en reconeixement de la seva tasca religiosa i cultural l'any 1983 li fou concedida la Creu de Sant Jordi i el 1997 la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

Panter 26/09/10, 03:42 am

El monestir

Monestir de Montserrat 448pxmontserratfront

Façana de la basílica

El conjunt del monestir el formen dos blocs d'edificis amb funcions diferents: d'una banda la basílica, amb les dependències monacals; d'una altra banda els edificis destinats a atendre els pelegrins i visitants. Aquests últims inclouen diversos restaurants, botigues i una àrea d'allotjament.

La basílica de Montserrat és d'una sola nau, construida el segle XVI amb una estructura encara gòtica. Les pilastres, balustrades i ornamentació, però, responien a models renaixentistes. Després de l'incendi de 1808, només va restar-ne la nau, perdent-se tota la decoració i les obres d'art que hi havia. Va ser restaurada completament al segle XIX, amb una ornamentació bigarrada, d'un estil entre eclèctic i neobizantí, amb elements modernistes que alteraren la línia original de la basílica. Els murs i la volta van ser recoberts de pintures, s'hi van afegir arcs d'estuc, quadres, escultures, etc., d'autors de final del XIX i començament del XX: Josep Llimona, Alexandre de Riquer (autor de les grans pintures del presbiteri, al voltant del cambril), etc.
Al voltant d'aquesta única nau se situen diverses capelles. La nau és sostinguda per unes columnes centrals, amb talles de fusta de Josep Llimona. A la capçalera hi ha situats l'altar major i el cor. Sobre l'altar major penja una làmpada amb un crucifix d'ivori de gran valor artístic: és obra florentina del primer Renaixement i va arribar al monestir el 1920, procedent de Roma. S'ha atribuït a Lorenzo Ghiberti i, recentment, s'ha publicat un estudi que l'atribueix a un jove Miquel Àngel.[1]

Crucifix d'ivori de l'altar major, recentment atribuït a Miquel Àngel

El nou orgue de Montserrat, inaugurat l'any 2010, està col·locat sota el creuer al lateral esquerre de la basílica, per on surten els escolans i els celebrants, i substitueix l'antic orgue de 1958 que continua situat a la part del darrere de la basílica.

Just a sobre de l'altar major hi ha el cambril de la Mare de Déu, al qual s'accedeix després de travessar una portalada d'alabastre en la qual apareixen diverses escenes bíbliques.

El claustre del monestir és obra de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch. És de dos pisos sostinguts per columnes de pedra. El pis inferior es comunica amb el jardí i disposa d'una font a la part central. A les parets del claustre es poden veure peces antigues, algunes del segle X. El jardí, molt extens, inclou la Capella de Sant Iscle i Santa Victòria, romànica, accessos als edificis del noviciat i l'escolania i diverses escultures, com la de marbre del Bon Pastor de Manolo Hugué o algunes de les escultures que Josep de Sant Benet va fer al segle XVIII per al campanar del monestir i que mai no s'hi van instal·lar.
El refectori és del segle XVII i va ser reformat el 1925 per Puig i Cadafalch. La part central allotja un mosaic amb la representació del Crist de Sant Climent de Taüll, mentre que a la banda oposada es pot veure un tríptic amb escenes de la vida de sant Benet, pintades per Josep Obiols. El monestir disposa d'un important museu dividit en tres seccions diferents: la secció prehistòrica, en la qual s'exposen diverses troballes arqueològiques de la mateixa muntanya de Montserrat; el museu de l'Orient Bíblic, amb materials arqueològics relacionats amb la Bíblia, i la pinacoteca, amb obres dels segles XVI al XIX. Entre les pintures del museu hi ha obres del Greco, Caravaggio, Dalí i Picasso.

Panter 26/09/10, 04:04 am

A la part exterior es distribueixen diverses places que serveixen per ordenar el conjunt d'edificis en l'orografia escarpada de la muntanya. La plaça de Santa Maria n'és la principal i és la que dóna accés al monestir; és obra també de Puig i Cadafalch. Des de la plaça es pot observar la nova façana del monestir, construïda per Francesc Folguera amb pedra de la muntanya mateix. A l'esquerra es poden veure les restes de l'antic claustre gòtic.

A la plaça de l'Abat Oliba hi ha situats els edificis que serveixen per albergar els pelegrins i turistes, amb les anomenades cel·les i un hotel de tres estrelles. La plaça està presidida per una estàtua de bronze dedicada al fundador del monestir, obra de 1933 de l'escultor Manuel Xuclà.

L'última de les places de Montserrat és la de la Santa Creu, dedicada a sant Miquel. La plaça rep aquest nom per la creu que la presideix, obra de l'escultor Josep Maria Subirachs.

Plaça de Santa Maria i façana nova del monestir

La Mare de Déu de Montserrat

Segons la llegenda, la primera imatge de la Mare de Déu de Montserrat la van trobar uns nens pastors dins una cova l'any 880, després d'haver vist una llum a la muntanya. Quan el bisbe va saber la notícia, va intentar traslladar la imatge fins a Manresa, però no es va poder fer ja que l'estàtua pesava massa. El bisbe ho va interpretar com el desig de la Mare de Déu de romandre al lloc en què se l'havia trobat, on va manar que hi construïssin l'ermita de Santa Maria, origen del monestir actual.

La marededéu que s'hi venera actualment és una talla romànica del segle XII, de fusta d'àlber. Representa la Mare de Déu amb l'infant assegut a la falda i fa uns 95 centímetres d'altura. A la mà dreta sosté una esfera que simbolitza l'univers; l'infant Jesús té la mà dreta aixecada en senyal de beneir, mentre que a l'esquerra hi té una pinya.

Excepte la cara i les mans de Maria i de l'infant Jesús, la imatge és pintada de daurat. La Mare de Déu, en canvi, és de color negre, fet que li ha valgut el sobrenom popular de la Moreneta. L'ennegriment de la talla es creu que és degut al fum de les espelmes que durant segles han anat cremant als seus peus en senyal de veneració.

L'11 de setembre del 1881, el papa Lleó XIII va declarar oficialment la Mare de Déu de Montserrat patrona de Catalunya.[2] També se li va concedir el privilegi de tenir missa i ofici propis. La seva festivitat se celebra el 27 d'abril

La Moreneta

Nau de l'església, vista des del cambril

Panter 26/09/10, 04:16 am

La geologia

Els relleus formats per les pudingues anomenades de Palassou i també montserratines són, en llur modalitat, dels més característics que hom coneix. L'orogènia és atípica: del massís catalanobalear davallaven des del començament de l'Eocè rius torrencials i cabalosos (a causa del fort pendent SE-NW i de la gran pluviositat) que dipositaven a les voreres del golf català de l'actual depressió de l'Ebre masses potents de conglomerats calcaris que cap al N i W s'aprimaven amb intercalacions de gresos i margues; en tancar-se aquell golf i eixugar-se, l'erosió subaèria denudà fàcilment els materials fins que els acompanyaven i descobrí els estrats horitzontals en què s'havien dipositat els conglomerats. El bombament alpí, que ondulà lleugerament els replans de Collbató, del Bruc i del Cairat, provocà, per descompressió, l'enfonsament de la Depressió Prelitoral al llarg de la falla Vallès-Penedès. Se'n seguí l'aparició de la paret de 300 m que barra la muntanya pel S i el clivellament segons diàclasis verticals equidistants que tallen els estrats horitzontals en alts relleus paral·lelepipèdics que l'erosió va fent tornar prismàtics i després cilíndrics amb coronament troncocònic. Una altra falla orientà definitivament el curs del Llobregat, encaixant-lo en el dur planell del Cairat. Ensems amb aquests enfonsaments tectònics, actuaren els factors erosius, accentuats per l'enfondiment del nivell de base del Llobregat. Així, aquest arrossegà avall l'erosió normal de la pluja i l'erosió càrstica soferta pel ciment calcari que soldà els monòlits (convertint-los en alts relleus). Per això cal cercar al peu de la muntanya els avencs actius i les deus. És notable el contrast entre el pinyolenc (conglomerats) nu del SE i el del NW, que, per sota dels dos terços d'alçària, alterna amb replans de gruix creixent de roques tendres (proporció major de margues que de gresos) que s'intercalen en forma de tascó entre els nivells de pinyolenc i contenen les "llentilles" (nummulits) que han permès de datar els pisos eocènics i oligocènics de l'estratificació.

La vegetació

Des d'un punt de vista biogeogràfic, Montserrat és una muntanya mediterrània, des de la base fins a les carenes superiors. De natural devia ésser tota coberta d'alzinar, que fins a 800-900 m tenia caràcter marítim (alzinar amb marfull) i més amunt agafava progressivament caràcter muntanyenc. Els alzinars de la part baixa han estat substituïts en bona part per bosc de pi blanc i brolles de romaní i bruc d'hivern. Una certa influència medioeuropea és sensible als obacs elevats i a les canals ombrívoles (boixedes, teixars, pradells de seslèria). La vegetació de les roques elevades, força particular, és d'afinitat pirinenca. Els incendis del 1986 el malmeteren força. El 1987 fou declarat parc natural, que inclou quatre hectàrees a l'entorn de l'ermita de Santa Cecília destinades a "bosc nacional de Catalunya".

L'explotació i l'aprofitament de Montserrat

Fins al primer terç del s. XX hom explotà els recursos naturals de la muntanya: carbó vegetal, fusta, herbes i plantes medicinals; hi hagué apicultura i ramaderia menor, i, a més, en els vessants meridionals hom conreà oliveres i vinyes. Actualment hom només l'explota turísticament: l'aeri de Sant Jeroni (1929) i el funicular de Sant Joan (1918), que es prolonga avall fins a mig camí de la Santa Cova des del 1929, menen a excel·lents miradors. L'accés per ferrocarril a la muntanya es feia amb el tren de cremallera (1892-1957), que enllaçava amb la RENFE al Borràs i amb els Ferrocarrils Catalans a Monistrol. Avui es fa per mitjà de l'aeri de Montserrat, que parteix de l'estació dels FFCC que es troba al límit entre Monistrol i Esparreguera, i sobretot per carretera (serveis regulars des de Barcelona i des de Monistrol). Les coves del Salnitre, de més de 500 m de recorregut, són condicionades per a la visita turística. Hom posà l'atenció en la muntanya des dels primers passos de l'excursionisme —el 1880 s'arribà per primera vegada al Montgròs i s'obriren camins en aquella zona— i de l'escalada: començant el 1922 als Ecos, hom anà vencent tots els cims: Cavall Bernat (1935), el Cilindre (1936), el Dit (1941), etc, i, en depurar-se la tècnica, la paret de l'aeri de Sant Jeroni (1948) i la dels Diables (1955). Hi ha també alguns avencs importants, com el de la Costadreta (-125 m) i els Pouetons de les Agulles (-140 m).

Les restes prehistòriques i paleontològiques

De les diverses coves habitades durant el període prehistòric, les dues que han donat vestigis més importants són la cova Gran i la cova Freda, en el terme de Collbató. Explorades i publicades per Josep Colomines (Prehistòria de Montserrat, 1925), esdevingueren famoses pel fet d'haver-hi estat localitzada, per primera vegada a Catalunya, la ceràmica neolítica decorada amb impressions fetes sovint amb petxines, que originà el nom de ceràmica montserratina, amb què fou batejat aquest estil, que ara és més sovint anomenat cardial o imprès. A part la ceràmica, s'hi trobaren també instruments de sílex (sobretot ganivets) i punxons fets amb ossos de cabra. Tot plegat defineix una fase antiga del neolític, datable a partir d'abans del 4000 aC, i que s'estengué fins ben entrat el tercer mil·lenni. Aquest fou el període que les coves foren habitades més intensament. Hi ha troballes posteriors, del neolític avançat, de l'edat del bronze i del període hallstàttic, bé que molt més escasses. A la cova Freda aparegué també algun indici de ceràmica ibèrica. Tot aquest material ha estat publicat i es conserva al museu del monestir. El 1982 fou trobat un fòssil marí que hom creu que té uns quaranta-cinc milions d'anys.

Joan 26/09/10, 01:25 pm

Conèixer els monjos benedictins de Montserrat amb Bernabé Dalmau

(Carla Herrero CR) El pare Bernabé Dalmau (Igualada, 1944) va entrar a Montserrat com a monjo l’any 1960. Va ser escolà de Montserrat des de ben petit. El batxillerat el va acabar a Igualada i en aquells temps ja s’admetien joves de 16 anys per entrar a la comunitat montserratina. Explica que va sentir la crida de Déu per ser monjo. “No em vaig plantejar fer-me capellà o religiós, sinó que vaig veure clarament que volia ser monjo de Montserrat”. Els seus pares eren de molta fe cristiana, però al pare Dalmau qui més el van influir van ser els educadors Cassià M. Just, Miquel Estradé, i Ireneu Segarra.

La vida monàstica és el referent en l’Església durant el primer mil·lenni cristià. Ho és també de formes de vida religiosa que varen néixer posteriorment centrades en unes finalitats determinades com la missió evangelitzadora, l’assistència als pobres o l’educació. La vida monàstica es manté dedicada a la pregària, el treball dins el monestir, la meditació i l’acolliment.

El pare Bernabé Dalmau ens rep en una petita sala de les dependències privades dels monjos del Monestir de Montserrat. Un espai auster i senzill on les seves explicacions ressonen a banda i banda dels murs.

“En la vida religiosa hi ha persones que han marcat la història, per exemple sant Benet vers l’any 530”, explica el pare Dalmau. “Sant Benet va crear una regla per als monjos fonamentada en una doctrina espiritual. A l’època carolíngia sant Benet d’Aniana, que era la persona que s’encarregava de difondre la vida religiosa, va ser qui va escampar la regla de sant Benet per tot l’imperi carolingi. Aquest reglament és tant profund i realista que tot el monaquisme occidental el va adoptar.”

La regla de sant Benet és una doctrina on es barregen un seguit de consells de la vida espiritual amb unes determinades normes d’actuació. Les seves prescripcions no són, en cap cas, absolutes i han anat evolucionant al llarg del temps.

Com tots els ordes i congregacions, els benedictins tenen les seves particularitats tot i poder-se englobar en la vida monàstica en general. La seva primera característica, o si més no, la primera que ens explica el pare Dalmau, és el cristocentrisme. Ho exemplifica d’una manera molt senzilla: “El Crist de sant Benet és el de l’art romànic, el de la creu. El Crist mort i ressuscitat. Sant Benet no parla mai de Jesús sinó que l’anomena Crist o el Senyor”. També es caracteritzen per centrar la seva vida en la pregària i el treball, però aquest últim depèn de cada monestir. “Montserrat té l’avantatge de ser el santuari de la patrona de Catalunya, per tant, l’afluència de pelegrins és una tradició de segles que fa que la nostra comunitat pugui prestar serveis de testimoniatge i acollida” explica Dalmau.

L’autonomia benedictina

Els benedictins de Montserrat no van per lliure. Respecten les estructures de l’Església però no formen part ni de l’estructura diocesana ni de la parroquial, i aquest fet, que és comú als anomenats religiosos exempts, la jerarquia de l’Església el té legislat.

El monaquisme és per als benedictins una forma de vida carismàtica, un do de l’Esperit que va més enllà de les polèmiques eclesials i del perfil de la jerarquia de cada moment. Dalmau assegura que els benedictins “ens quedem al marge dels temes més polèmics, anem a l’essencial”. Això explica, per exemple, el gran prestigi moral del difunt cardenal Hume, que era benedictí de cap a peus. També pel mateix motiu, l’abat president de la Congregació a la qual pertany Montserrat demanà en el Sínode dedicat al tema dels bisbes que no es nomenessin abats per al càrrec de bisbe perquè un monestir sovint té una major irradiació que una simple diòcesi.

Es tracta doncs, d’una comunitat discreta que d’alguna manera marca tendència, perquè es considera sensible a tot el que passa però ho analitza amb profunditat i dedica temps a reflexionar-hi i a buscar la resposta més evangèlica.

El dia a dia d’un monjo benedictí

Els dies a Montserrat estan clarament marcats pels actes comunitaris. Les pregàries, els diversos àpats i la trobada comunitària de després de sopar, on es reuneixen els 61 monjos que actualment hi ha al Monestir. A més, un cop a la setmana, l’abat de Montserrat els dóna una conferència espiritual. La gestió del Monestir la duen ells mateixos. Cada monjo té una tasca determinada que es pot anar alternant. Des de fa uns anys, en certes dependències també hi treballen seglars, per exemple a recepció, a la cuina, a la infermeria. De tant en tant, com en qualsevol comunitat, es reuneixen per parlar de temes d’organització i de despeses. L’economia entre els monjos és compartida ja que volen exemplificar una forma característica de la pobresa mitjançant la comunitat de béns.

Contenido patrocinado

Monestir de Montserrat

Monestir de Montserrat

Re: Monestir de Montserrat

Re: Monestir de Montserrat

Re: Monestir de Montserrat

Re: Monestir de Montserrat

Re: Monestir de Montserrat