Necessito sortir. Anar lluny. Volar...

Necessito sortir. Anar lluny. Volar...
M’agradaria tant tornar a volar... sentir el vent, gèlid o càlid, dur o agradable, pentinant-me la cara i moldejant els meus cabells al seu gust.
Tenir el món novament sota els peus, sentir-me jo mateix, sentir-me meu, sentir-me lliure.
El cel em donava la llibertat dels ocells, la llibertat somiada pels homes, un somni.
Somni...
Mai més no serà llibertat. Ni somni. Ni sentiment. Mai no tornarà.
De fet, he intentat aprendre a viure sense el meu esperit animal, salvatge, la meva ànima d’àguila reial lliure i sense cap mena de cadena que la lligui a la terra.
Em sentia molt gran i, alhora, petit com un gra de sorra enmig del desert. Tan gran i immens... el cel era meu.
Recordo el meu primer vol. Diuen que les primeres vegades mai no s’obliden...
Tenia por. Pànic. El pànic era qui em guiava, qui em movia. I la inseguretat. Quan m’elevava em notava insegur, despullat. El meu cos pujava amb el vent. I ho feia, també, amb el petit aeroplà del meu oncle.
Tenia llavors setze anys, una edat difícil. Difícil, com jo. Com tot el meu ésser, la inadaptació personificada, el conflicte interior i exterior. I els dubtes, un enorme i profund mar de dubtes.
La sensació, en volar, es va anar fent molt agradable, meravellosa.
Aquella era la porta cap al meu camí, la porta que em guiaria al final del túnel on em trobava.
Un salt. El salt que em va canviar la vida, l’existència. Em va fer sentir lliure, em va fer tenir ganes de veure més, de viure més i més intensament, més segur.
Un únic salt i volava, volava al costat dels ocells, al costat dels núvols. I, per primer cop, la vaig sentir, la vaig notar, fluint a través de les meves venes com una droga: la llibertat.
Feia anys que la buscava. I la vaig trobar.
Crec que amb les meves paraules mai no podré fer entendre el que significava per mi. Mai ningú no ho sabrà. I trobo tant a faltar aquesta sensació!
No és gens fàcil per mi. És molt complicat viure, fins i tot m’he arribat a plantejar la mort. Seria més ràpid, no? Em deslliuraria de manera molt simple dels llaços que m’impedeixen ser lliure, que no em deixen tornar a estendre les meves ales.
Però és de covards, el suïcidi. I no sóc un covard. Ni mai no ho seré.
M’enfrontaré a mi mateix fins al final dels meus dies, un final que arribarà de manera natural, seguint els desitjos del temps i el destí. M’enfrontaré al meu jo que desitja tornar a ser lliure, i al meu jo que vol rendir-se, deixar-ho tot i deixar-se posseir pel pas del temps i dels problemes.
La pèrdua de la mobilitat de les meves cames ha estat el fet que ha marcat l’inici d’una nova etapa en la meva vida. Un començament des de zero.
Va ser fent el que m’agradava: volant. El meu oncle era un expert en vol. O, de fet, sempre ho havia estat, des de jove, com jo.
En realitat va ser ell qui em va introduir en el món del paracaigudes. Per treure’m del cap els ocells d’adolescent, i intentar centrar-me. Ho va aconseguir.
Mai, però, no he pogut agrair-li aquella primera vegada, quasi forçada. A ell també el va trair la seva passió. També es va deixar arrossegar per la seva llibertat d’ocell.
També va tenir un accident, molt més greu que el que vaig patir jo. Va morir a l’instant. No va patir. I va morir fent el que més omplia la seva insatisfeta vida.
El seu aeroplà ja era vell, i en plena sessió de maniobres al cel va perdre el control de l’aparell. Va impactar contra un bosc, i l’aeroplà del meu oncle, el Caradhras, va dirigir-se cap al camí de la mort amb el seu fidel amic, amb el seu propietari. Mai més no vam poder fer volar el llegat familiar, l’aeroplà de la nostra família, l’aeroplà que havia ensenyat el cel a tots els ulls dels Palau. L’aeroplà que em va ensenyar què és la llibertat...
Va ser quan em vaig decidir. Es deia Elenarda, que significa “cel” en una llengua desconeguda. El rei dels cels, millor dit. Una petita joia de l’aviació, i era meva. El Caradhras era impossible de substituir, era impossible...
Després de la pèrdua, l’Elenarda intentaria ocupar el buit que em va quedar al cor, però la peça no acabava d’encaixar al meu trencaclosques interior.
Però l’Elenarda corria un destí molt similar al Caradhras. Un destí tràgic i fatídic, un destí que ens tallaria les ales a tots dos, junts fins al final.
Fou al primer vol. Al primer viatge, creuant el cel, intentant seguir el rastre que el meu antic company de vol havia deixat entre el cel i els núvols. Per un moment em vaig sentir com el mariner més experimentat de tota matèria navegable, com el capità que navega amb els ulls tancats, que coneix cadascuna de les trampes que li para el mar en el seus viatges. I vaig tancar els ulls... em sentia tan lliure!
Vaig tancar els ulls i vaig estendre els braços, emulant una àguila enorme que obre les seves ales per enlairar-se i sortir a volar, a veure món, a viure.
I al meu fil del destí hi havia escrita la paraula “esclau”. Esclau en una cadira de rodes.
Se’m van tallar les ales, al mateix lloc on feia temps li van tallar al meu oncle, i al Caradhras. Al mateix lloc on el meu oncle va morir.
Vaig confiar en el meu esperit d’àguila. Vaig confiar en la llibertat, que em demanava a crits que la deixés sortir del meu cor. La vaig escoltar, amb els ulls tancats i els braços en creu...
El cop, però, va ser l’avís que em va despertar del somni en què em trobava, de la dança que compartíem la llibertat i jo, de l’experiència quasi física que ens unia en aquells moments de plena calma. Un cop fort, una explosió... vaig romandre conscient tota l’estona, des de l’accident fins que va arribar l’ajut. Despert, observava com la llibertat sortia per la porta del pilot de l’avió i, lentament, amb el seu vestit de vent i pluja, s’acomiadava de mi entre rialles que m’acusaven de confiat. Massa confiat...
Visc sobre una cadira de rodes, sense la llibertat, i lluito contra l’esperit d’àguila que encara em tortura al meu interior. Ja fa tres anys que lluitem, espasa contra espasa, llibertat contra presó, ales contra cadenes... i quan acluco els ulls, torno a viure aquell moment, aquell instant, i necessito obrir-los ràpidament.
Vendria la meva ànima al diable per tornar a volar, per tornar a sentir la sang córrer per les meves venes, per tornar a sentir la injecció de llibertat a través del meu cos, com una cursa a gran velocitat al meu cervell. Són records que em fan mal, perquè sé que mai més podré tornar a reviure aquells moments on només existíem els núvols, el Caradhras, el cel i jo. I l’àguila reial, a la distància, sentint com jo. I la llibertat.
Maleïda llibertat dels ocells! Em té totalment pres. La necessito per sobreviure, des que la vaig conèixer. Com una dona fatal i molt atractiva que no em puc treure del cap, en cap moment, però que per alguna raó és impossible d’aconseguir. És com un miratge: hi és, però mai hi podré arribar, tot i que un dia la vaig tenir al cor, atrapada dins meu...
I ara ella em té atrapat a mi, a les seves cel•les de presos que la miren, i la desitgen, però que mai no l’aconseguiran. Mai!
Però només em queda un lloc on puc tornar a ser lliure, on la llibertat encara està entre els meus braços, i la tinc aprop meu, i compartim el plaer i el desig que era nostre abans de l’accident. Encara hi ha un món que em permet veure amb els ulls de l’enorme àguila reial que volava al costat del Caradhras, que volava al meu costat i estenia les ales al ritme dels batecs del meu cor.
Encara em queda el món dels somnis, on cada nit volo al vell aeroplà, al vell Caradhras amb el meu oncle que el pilota, mentre jo em preparo per volar, per sentir els núvols, el cel... per tornar a sentir la llibertat dels ocells. Per tornar a ser lliure.

De la red.