El capitalisme madrileny

El capitalisme madrileny (3)


Una empresa, posem per cas, mitjana i domiciliada a Barcelona té molt poques possibilitats d'obtenir un dels grans contractes reservats als «numerus clausus» dels que tallen el bacallà

30/11/09 02:00 - francesc sanuy

És per aquestes escasses i selectes mans que passen els grans negocis

Un cas ben il·lustratiu de com funciona el nucli de poder real del capitalisme chotis és el de Seopan, la patronal de les grans empreses constructores i d'obres públiques. En formen part els grans conglomerats que es reparteixen el colossal i gegantí pastís del pressupost estatal dedicat a les infraestructures. Els més destacats són Acciona (de la família Entrecanales, beneficiada per la llicència de telefònia mòbil d'Airtel que es va revendre a Vodafone amb uns guanys de 1.200 milions d'euros i pel pacte de la mortadel·la que li va adjudicar Endesa i que li va representar 1.700 milions d'euros de benefici en el passing-shot de revendre's el regal del govern a la italiana Enel) i també ACS (de Florentino Pérez com a mascaró de proa i, en realitat, dependent del Grup March-Corporacion Finaciera Alba i dels delinqüents condemnats per sentència irrevocable i ferma del Tribunal Suprem –encara que salvats després sense cap base jurídica seriosa pel Tribunal Constitucional, presidit en aquell moment per Manuel Jiménez de Parga–).
També figuren a la llista reduïda dels poders fàctics supragovernamentals la Ferrovial de la família Del Pino, que ja feia les obres de la Renfe en plena dictadura franquista i que ara, gràcies als ajuts fiscals del govern central, ha guanyat en subhasta la gestió de Heathrow i d'altres aeroports britànics. Igual que FCC, l'empresa del clan Koplowitz i tan especialitzada en contratas que, en lloc de contractes bilaterals són adjudicacions municipals dels serveis de neteja privatitzats. O bé l'OHL de l'exministre del règim anterior Villar Mir. I sobretot, Sacyr, l'empresa de Luis de Rivero, un enginyer mundialment famós a Múrcia que va intentar una OPA per a quedar-se el BBVA, amb la col·laboració de l'actual ministre Sebastián i de Juan Abelló. També es va ficar en llibres de cavalleria en l'intent de comprar la prestigiosa Eiffage, símbol de la tecnologia francesa i herència de G. Eiffel (el de la torre) o bé en la seva actuació com a destacat accionista de Repsol.
És per aquestes escasses i selectes mans que passen els grans negocis i les adjudicacions dels ministeris amics. Aparentment, es guanyen per concurs, però el pastís sempre se l'emporten els mateixos gegants i, si cal van a la licitació amb una oferta temerària, perquè després invocaran qualsevol factor d'encariment i se'ls aprovarà un «reformat», és a dir, un augment de preu que, de fet, representa un frau als competidors descartats en primera instància. El resultat és, naturalment, que si una empresa, posem per cas, mitjana i domiciliada a Barcelona, es presenta al concurs, té molt poques possibilitats d'obtenir un dels grans contractes reservats als numerus clausus dels que tallen el bacallà. L'escenificació més visible d'aquest estat de coses, la vam tenir en la visita d'obres del president Zapatero a la terminal 1 de l'aeroport de Barcelona. En efecte, qui el rebia en primer rengle i feia els honors amb el casc i l'armilla reflectant posats, era Florentino Pérez, mentre el president de la Generalitat ocupava un segon pla ben discret. Són les lògiques derivades del funcionament centralista d'un organisme tan pervers i contrari als interessos de Catalunya com Aena. Queda clar que sota la batuta del secretari d'estat, Palao, aquell que va brindar amb xampany, evidentment francès, quan la gestió de l'aeroport de BCN va quedar fora de l'Estatut, i degut a la nefasta aliança Iberia-Aena ja s'ha aconseguit un primer objectiu: fer perdre a Barcelona 3,5 milions de passatgers en un any. A part, és clar, que els catalans no puguin fer ni de paletes en les obres finançades amb els seus propis impostos.
Per si no quedés prou clar el funcionament de les coses, hi ha algun element que visualitza encara més les liaisons dangereuses del cercle tancat de les obres públiques amb el govern. Concretament, el fet que David Taguas, cap de l'Oficina Econòmica de La Moncloa, abandonés el seu càrrec de confiança per a convertir-se l'endemà mateix en president de la patronal Seopan. Així, sense descompressió, desintoxicació o període de vacatio per a cobrir les aparences. De manera desimbolta i saltant directament dels poders públics als interessos privats, ai las, sovint totalment encreuats per una indestructible xarxa de trama i ordit. És de suposar que hagi arribat a temps per a aconseguir que l'Estat pagui 1.700 milions d'euros a les concessionàries d'autopistes per a compensar les sentències contra les expropiacions de la radial que la inefable ministra Maleni va deixar penjats. De moment, sembla que uns crèdits al 1,75% ja els han estat concedits, no fos cas que quedessin una mica perjudicats.