Re: Lletres en català 2

Invitat 03/08/10, 02:12 pm

"Heus aquí que el silenci va ser integrat
pel total de la paraula humana,
i no parlar és morir entre els éssers:
es fa llenguatge fins a la cabellera,
parla la boca sense moure els llavis,
els ulls de sobte són paraules ...

... Jo prenc la paraula i la recorro
com si fos sols forma humana,
em extasiar les seves línies
i navego a cada ressonància de l'idioma ... "

Pablo Neruda

Invitat 12/08/10, 05:09 am

Rimas

Saeta que voladora
creua, llançada a l'atzar,
i que no se sap on
tremolant es clavarà;

full que l'arbre seca
arrabassa el vendaval,
sense que ningú encerti el solc
on a la pols tornarà.

Gegant onada que el vent
oneja i empeny al mar
i roda i passa i s'ignora
què platja buscant va.

Llum que en cèrcols tremolosos
brilla pròxima a expirar,
i que no se sap d'ells
quin l'últim serà.

Això sóc jo que de cas
creuo el món sense pensar
d'on vinc ni on
els meus passos em portaran.

Gustavo Adolfo Becker

Invitat 19/08/10, 10:21 pm

El primer petó

Jo ja m'acomiadava .... i palpitant
a prop els meus llavis dels teus llavis vermells,
«Fins demà», xiuxiuejaves;
jo et vaig mirar als ulls un instant
i tu vas tancar sense pensar els ulls
i et vaig donar el primer petó: vaig alçar el front
il.luminat per la meva felicitat certa.

Vaig sortir al carrer alegrement
mentre tu sorties a la porta
mirant-me encesa i somrient.
Vaig tornar la cara en dolç embadaliment,
i sense deixar-te de mirar tan sols,
vaig saltar a un tramvia a ràpid moviment;
i em vaig quedar mirant-te un moment
i somrient amb l'ànima sencera,
i encara més et vaig somriure ... I en el tramvia
a un ansiós, sarcàstic i curiós,
que ens va mirar als dos amb ironia,
li vaig dir sentint-me molt feliç:
- «Perdoni'm, Senyor aquesta alegria.»

Amado Nervo

Joan 01/09/10, 01:50 pm

Consider que en principi no és sa plàstica
D´un detall que es manifesta en superfície
lo que demostra que una corba és massa dràstica
per deixar un camí tan pla i tan rectilini.

Consider que sa virtut és prou elàstica
per menjar-se un problemet tan específic
d´un mal dia en què un excés de confiança
va fer caure credibilitats i bicis.

Consider que en principi no és sa nàutica
d´un vaixell que pesca escamarlans i gambes,
i que navega amb alegria i molta pràctica
i deixa una via blanca i oxigenada.

Consider que sa virtut és prou elàstica
per menjar un clamaret amb gust de sípia,
d´un mal dia en què un excés de matemàtiques
va fer caure comptabilitats i nirvis.

Fa calor,
què tal si encetam una síndria,
què tal si me dius que m´estimes
durant es següents trenta mil dematins.

Fa calor,
què tal si nedam en pilotes,
què tal si deixam que sa parra
devalli es termòmetres a vint-i-cinc (graus).

Antònia Font.-

Panter 15/09/10, 01:46 am

"Puc estimar rosses i a morenes,
a la que fingeix l'abundància
i a la que amaga la indigència;
a la que prefereix la solitud,
a la que creu, i a la que dubta;
a la que sempre plora amb ulls com esponges,
i a la que és suro sec i mai plora.
Puc estimar a ella, i a ella, ia tu, ia tu;
puc estimar a qualsevol
que no sigui veritable"

John Donne
Inglaterra, 1572- 1630

Joan 15/09/10, 11:51 am

J.V. FOIX
(1894-1987)

Sol i de dol

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.
I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.

Panter 17/09/10, 02:33 am

"Heus aquí que el silenci va ser integrat
pel total de la paraula humana,
i no parlar és morir entre els éssers:
es fa llenguatge fins a la cabellera,
parla la boca sense moure els llavis,
els ulls de sobte són paraules ...

... Jo prenc la paraula i la recorro
com si fos només forma humana,
m'extasien les seves línies
i navego a cada ressonància de l'idioma ... "

Pablo Neruda

Isona77 17/09/10, 12:55 pm

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera.

Com un gegant guerrer

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per tron l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades

sa caballera real.

Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...

Oh vida! oh noble sort!

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada
Com l'au dels temporals

Panter 18/09/10, 05:24 am

Omple't de mi

Omple't de mi
Desitgem, esgote'm, vessa'm, sacrifíca'm.
Demana'm. Recull-me, contén-me, amaga'm.
Vull ser d'algú, vull ser teva, és la teva hora.
Sóc la que va passar saltant sobre les coses,
la fugissera, la que es dol.

Però sento la teva hora,
l'hora en que la meva vida gotegi sobre la teva ànima,
l'hora de les tendreses que no vaig vessar mai,
l'hora dels silencis que no tenen paraules,
la teva hora, alba de sang que em va nodrir d'angoixes,
la teva hora, mitjanit que em va ser solitària.
Allibera'm de mi. Vull sortir de la meva ànima.
Jo sóc això que gemega, això que crema, això que pateix.
Jo sóc això que ataca, això que udola, això que canta.
No, no vull ser això.
Ajuda'm abatre aquestes portes immenses.
Amb les teves espatlles de seda desenterra aquestes àncores.
Així vàren crucificar el meu dolor una tarda.
Allibera'm de mi. Vull sortir de la meva ànima.

Vull no tenir límits i alçar-me cap aquell astre.
El meu cor no ha de callar avui o demà.
Ha de participar del que toca,
ha de ser de metalls, d'arrels, d'ales.
No puc ser la pedra que s'alça i que no torna,
no puc ser l'ombra que es desfà i passa.

No, no pot ser, no pot ser, no pot ser.
Llavors cridaria, ploraria, gemegaria.
No pot ser, no pot ser.
Qui havia de trencar aquesta vibració de les meves ales?
Qui anava a exterminar-me? Quin designi, quina paraula?
No pot ser, no pot ser, no pot ser.
Allibera'm de mi. Vull sortir de la meva ànima.

Perquè tu ets la meva ruta. Et vaig forjar en lluita viva.
De la meva lluita fosca contra mi mateixa, vas ser.
Tens de mi aquest segell de avidesa no sadollada.
Des que jo els miro els teus ulls són més tristos.
Anem junts, Trenquem aquest camí junts.
Serà la ruta teva. Passa. Deixa'm anar-me'n.
Desitge'm, esgota'm, vessa'm, sacrifíca'm.
Fes trontollar els cèrcols dels meus darrers límits.

I que jo pugui, per fi, córrer en fuga boja,
inundant les terres com un riu terrible,
deslligant aquests nusos, ah Déu meu, aquests nusos
destrossant,
cremant,
arrasant
com una lava boja el que existeix,
córrer fora de mi mateix, perdudament,
lliure de mi, furiosament lliure.
Anar-me'n,
Déu meu,
anar-me'n!

Pablo Neruda

Isona77 21/09/10, 04:54 pm

Camins que ara s'esvaeixen,
camins que hem de fer sols.
Camins vora les estrelles,
camins que ara no hi són.

Vam deixar-ho tot,
el cor encès pel món,
per les parets de l'amor, sobre la pell

Érem dos ocells de foc

sembrant tempestes,
Ara som dos fills del sol en aquest desert.

Mai no és massa tard per tornar a començar
Per sortir a buscar el teu tresor.
Camins, somnis i promeses.
Camins que ja són nous.

No és senzill saber cap a on has de marxar.
Pren la direcció del teu cor.
Mai no és massa tard per tornar a començar
Per sortir a buscar el teu tresor.

Camins que ara s'esvaeixen,
camins que hem de fer sols.
Camins vora les estrelles,
camins que ara no hi són.

llit desfet 21/09/10, 08:32 pm

Panter escrigué:Omple't de mi

Omple't de mi
Desitgem, esgote'm, vessa'm, sacrifíca'm.
Demana'm. Recull-me, contén-me, amaga'm.
Vull ser d'algú, vull ser teva, és la teva hora.
Sóc la que va passar saltant sobre les coses,
la fugissera, la que es dol.

Però sento la teva hora,
l'hora en que la meva vida gotegi sobre la teva ànima,
l'hora de les tendreses que no vaig vessar mai,
l'hora dels silencis que no tenen paraules,
la teva hora, alba de sang que em va nodrir d'angoixes,
la teva hora, mitjanit que em va ser solitària.
Allibera'm de mi. Vull sortir de la meva ànima.
Jo sóc això que gemega, això que crema, això que pateix.
Jo sóc això que ataca, això que udola, això que canta.
No, no vull ser això.
Ajuda'm abatre aquestes portes immenses.
Amb les teves espatlles de seda desenterra aquestes àncores.
Així vàren crucificar el meu dolor una tarda.
Allibera'm de mi. Vull sortir de la meva ànima.

Vull no tenir límits i alçar-me cap aquell astre.
El meu cor no ha de callar avui o demà.
Ha de participar del que toca,
ha de ser de metalls, d'arrels, d'ales.
No puc ser la pedra que s'alça i que no torna,
no puc ser l'ombra que es desfà i passa.

No, no pot ser, no pot ser, no pot ser.
Llavors cridaria, ploraria, gemegaria.
No pot ser, no pot ser.
Qui havia de trencar aquesta vibració de les meves ales?
Qui anava a exterminar-me? Quin designi, quina paraula?
No pot ser, no pot ser, no pot ser.
Allibera'm de mi. Vull sortir de la meva ànima.

Perquè tu ets la meva ruta. Et vaig forjar en lluita viva.
De la meva lluita fosca contra mi mateixa, vas ser.
Tens de mi aquest segell de avidesa no sadollada.
Des que jo els miro els teus ulls són més tristos.
Anem junts, Trenquem aquest camí junts.
Serà la ruta teva. Passa. Deixa'm anar-me'n.
Desitge'm, esgota'm, vessa'm, sacrifíca'm.
Fes trontollar els cèrcols dels meus darrers límits.

I que jo pugui, per fi, córrer en fuga boja,
inundant les terres com un riu terrible,
deslligant aquests nusos, ah Déu meu, aquests nusos
destrossant,
cremant,
arrasant
com una lava boja el que existeix,
córrer fora de mi mateix, perdudament,
lliure de mi, furiosament lliure.
Anar-me'n,
Déu meu,
anar-me'n!

Pablo Neruda

Panter has traduit Neruda al català affraid

Panter 24/09/10, 06:32 am

Arrabassa'm

Arrabassa'm, amor, àliga esquiva,
mata'm a estrip i a dentegada,
que tinc ja la queixa emmordassada
i entre els teus urpes la intenció captiva.

No fingeixis més, no ocultis l'excessiva
gana de mi que et crema en la mirada.
No giris més la faç desmemoriada
i mossega d'una vegada la carn viva.

Batre el teu vol sento impenetrable,
en retirada sempre i a l'aguait.
La teva set eterna i àgil repte.

Doncs que ets l'oblit invulnerable,
vulnera'm ja, amor, desfés-me el pit
i nia en ell, dimoni i àngel meu.

Antonio Gala

Joan 24/09/10, 07:37 pm

Potser només ets l'ombra rient i fugitiva

d'un desig obstinat a habitar dins la ment,

i t'he cenyit entorn amb carn de pensament

i amb sang de mes batalles t'he fet encesa i viva.

Amor, potser el suau sospirar que de tu

ve a mi, és tan sols la folla ressonança

d'aquell desig fet música, i és, damunt ta semblança,

ma pròpia joia el sol que s'hi atura i lluu.

No hi fa res: jo t'hauré amat carnal i eterna;

fugirà l'ombra, mes ja el meu únic destí

serà allò meu que no mor, que morirà amb mi,

-que tu sola, oh Amor, hauràs pogut saber-ne.

Carles Riba, del Primer Llibre Estances

Panter 29/09/10, 02:20 am

Amor

Dona, jo hagués estat el teu fill, per beure't
la llet dels pits com d'un brollador,
per mirar-te i sentir-te al meu costat, i tenir-te
en el riure d'or i la veu de cristall.
Per sentir-te en les meves venes com Déu en els rius
i adorar-te en els tristos ossos de pols i calç,
perquè el teu ésser passés sense pena al costat meu
i sortís a l'estrofa - net de tot mal -.

Com sabria estimar-te, dona com sabria
estimar-te, estimar-te com ningú va saber mai!
Morir i encara
estimar-te més.
I encara
estimar-te més

Pablo Neruda

Panter 02/10/10, 09:37 pm

Ara que sé

Ara que sé
que no es persona amb qui poder confiar

Ara que sé
que les seves paraules son valors
buïts de sinceritat continuada
disfressades de voluntat i cor...

Ara que sé
que tot l'amor que diu tenir
no és més que una fantasia
forjada per sa ment confusa, alterada i fugidissa

Ara que sé
aquesta veritat foscament esgarrifossa
sento estupor i por pretèrita
d'haver estat caminant damunt la corda fluixa.

Arcade

Panter 14/10/10, 07:36 am

Cançó d'amor

Amor, deixa'm anar,
deixa'm morir, amor.
Tu ets el mar i la platja.
Amor

Amor, deixa'm la vida,
no deixis que mori, amor.
Tu ets la meva llum amagada.
Amor

Amor, deixa'm estimar-te.
Obre les fonts, amor.
Els meus llavis volen beure't.
Amor

Amor, s'està fent de nit.
Dormen les flors, amor,
i tu estàs clarejant.
Amor

Rafael Alberti

Panter 23/10/10, 07:22 pm

Llums apagades

La foscor reclama quant arriba
un ordre per al món.

L'hi donaria, si pogués,
com puc donar-li la meva cadena d'atzars,
un nom a algun presagi aletejant,
el mapa desxifrat del meu limbe
i encara la gratitud que no li dec.

Mai arriba de sobte sinó que esvaeix
el teixit de fons dels dies
com si submergís
un cos en la mirada que el segueix.

La foscor precedeix a tot el que toca.
I si fingeix llançar-se com un au de presa
sobre la teva cambra sola,
si amenaça saltar-hi de sobte,
no creguis en la seva caiguda,
no temis com a parany la seva ala,
i fes-li un lloc.

Luis Muñoz

Panter 25/10/10, 01:39 am

Amaranta

Rossos, polits pits d'Amaranta,
per una llengua de llebrer llimats
pòrtics de llimones desviats
pel canal que puja al teu coll.

Vermell, un pont de rínxols s'avança
i incendia les teves ivoris ondulades.
Mossega, feridor, els teus dents dessagnats,
i lleu, en suspens, al vent t'aixeca.

La solitud, adormida en l'espessor
calça el seu peu de zèfir i descendeix
de l'om alt al mar de la plana.

El seu cos en ombra, fosc, se li encén,
i gladiadora, com un brasa impura
entre Amaranta i el seu amador es jeu

Rafael Alberti

Panter 14/11/10, 04:09 am

Lament lent

A la nit del cor
la gota del teu nom lent
en silenci circula i cau
i trenca i desenvolupa la seva aigua.

Quelcom vol el seu lleu dany
i la seva estima infinita i curta,
com el pas d'un ésser perdut
de sobte escoltat.

De sobte, de sobte escoltat
i repartit en el cor
amb trista insistència i augment
com un somni fred de tardor.

La espessa roda de la terra
sa llanda humida d'oblit
fa rodar, tallant el temps
en meitats inaccessibles.

Ses copes dures cobreixen la teva ànima
vessada en la terra freda
amb ses pobres espurnes blaves
volant en la veu de la pluja.

Pablo Neruda

Panter 22/11/10, 11:57 pm

l'Amor de les tres Taronges

[size=18]Això era i no era.
Que faci bon viatge la cadernera!

Conten que un príncep, bell i galant,
que no reposa ni un sol instant,
tresca la terra com per encant.

-L'amor de les tres taronges,
no sabríeu per on cau?
-Set gegants diuen que el guarden
ben tancat amb pany i clau.
De nit, quan la fosca entrava,
veu un llumeneret blau;
com més va, més lluny el veia...
-Hi arribaré, si a Déu plau.

Ai, ai! El gegant remuga:
-Sent olor de carn humana.
La geganta l'ha amagat,
que el gegant té tanta gana
que se'l voldria menjar
dins la mateixa setmana.
La nit és fosca, el gegant
ronca com la tramuntana.

Pel sementer de formigues
escampa tres sacs de blat.
per aconhortar les feres
ha comprat tot un ramat.
La serp de set caps alçava
set boques de fil puat
i al punt la llet de set gerres
els set caps ha doblegat.

Ja és de nit quan arribava
a la porta, el jovencell.
Tot d'una endevina l'arbre:
n'és el taronger més bell.
Tres taronges hi flamegen,
totes tres fan un ramell.
Al cap cimal d'aquell arbre
ha fruitat l'amor per a ell.

Els gegants dormen tranquils,
-dormen amb un ull obert-.
Collí l'amor en Bernadet
i, abans, que fos descobert,
reprèn el camí del vent,
peus falaguers, cor despert.
Cada cabell li tremola.
Ai, que la nit l'ha encobert!

Ai, ai! que tot set l'encalcen.
La terra crida: endavant!
Els llança cintes de seda,
flocs de colors que, a l'instant,
omplen aquells camps d'espines,
de ganivets i d'espant,
de foc, que al punt ja no resta
ni l'ombra d'un sol gegant.

De la primera taronja
una al·lota ben garrida
n'ha sortit, tan bella i blanca,
que potser el sol l'ha ferida.
Ai, ai, que de la segona
surt una jove esmortida!
Ambdues han mort de set,
tan prest han colat la vida.

No l'obrissis, la tercera,
Bernadet, car ni amb diner
no compraries la vida
que ha brostat del taronger.
Arran del brocal d'un pou,
-n'és aquest el fruit darrer-
en obrir l'altra taronja
floreix l'amor venturer.

Maria del Mar Bonet

Panter 27/11/10, 02:16 am

Amor meu, el meu amor ...

Amor meu, el meu amor, amor trobat
de sobte en l'ostra de la mort.
Vull menjar amb tu, estar, estimar amb tu,
vull tocar-te, veure't.

M'ho dic, ho diuen en el meu cos
els fils de la meva sang acostumada,
ho diu aquest dolor i les meves sabates
i la meva boca i el meu coixí.

T'estimo, amor, amor absurdament,
tontament, perdut, il.luminat,
somiant roses i inventant estrelles
i dient adéu anant al teu costat.

T'estimo des del post de la cantonada,
des de la catifa d'aquesta habitació a soles,
als llençols tèbis del teu cos
on es dorm una aigua de roselles.

Cabellera de l'aire desvetllat,
riu de nit, Platanar fosc,
rusc cec, amor desenterrat,

vaig a seguir els teus passos cap amunt,
dels teus peus a la cuixa i el teu costat

Jaime Sabines

Panter 04/12/10, 02:05 am

L´escuma dels dies

Dona´m les mans,
jo et dóno el cor.

Volem més lluny del mar i el cel, eterns.
No hi ha misteris,
només veritats.

Motius per continuar endavant.
Quan la nit ens tanqui els ulls,
no tinguis por.

Encendrem un altre foc.
Inventarem camins,
seguint la llum dels dies.

Seguin la pols que aixeca el vent,
com l´escuma dels dies.
Tan lliures.

Abans no acabi el temps,
seguint la llum dels dies.
Tan lliures,
haurem de ser valents.

Vine,
al meu costat.
Camina amb mi,
no podré oblidar-te mai,
atura els nervis.

Respira en pau,
congela el temps,
en un instant.
La màgia en l´aire,
no es perdrà.

Vivint en un canvi constant,
com l´escuma dels dies.
Tan lliures,
tan fràgils i valents.

Seguint la llum dels dies,
seguint la pols que aixeca el vent.
Com l´escuma dels dies.

Tan lliures,
haurem de ser valents.
Queda´t,
al meu costat.
Confia en mi,
no podré oblidar-te mai.

Gerard Quintana

Panter 09/12/10, 03:01 am

Sota la pell

Puja el cel, despulla el blau,
mira la llum com va caient.
Sota la pell,
el teu somriure enrampa,
dins dels teus ulls vull perdre'm.
No vull tornar més,
fa massa fred,
podria ser tan fàcil si tu vols,
podria ser senzill, només amor.
Podríem ser un de sol però ser tots dos,
al mateix temps.
Obrint de bat a bat el cor,
lliga'm amb un son ben dolç,
abriga't fort amb el meu cos,
la nit s'encen,
un mar profund m'abraça,
la teva pell és el meu cel.
Jo el sol rogent,
de mitjanit.
Podríem ser tan fràgils sense amor,
podríem ser dos nàufrags en un got.
Podríem ser tots dos però ser tu i jo,
al mateix temps.
Vivint només una il-lusió,
diga'm tots els teus secrets,
i els misteris de l'univers.
Te'ls guardaré.
Diga'm com tornar a casa,
dóna'm la clau que he estat buscant,
tot aquest temps,
diga'm on ets,
podria ser tan màgic si tu vols,
podria ser el destí vessant tresors,
podríem ser tu i jo però ser un de sol,
al mateix temps,
obrint de bat a bat el món,
sense cap por,
com un transparent mirall de foc,
sense dolor,
un camí que sempre et du a algun lloc,
un mar d'amor,
una flor que s'obre a poc a poc.
Potser només una il-lusió.

Gerard Quintana

Contenido patrocinado