Un pas més cap a la final de Roma

A Londres per la porta gran


El Barça jugarà les semifinals contra el Chelsea després d’aplacar un vehement Bayern amb un joc intel·ligent i impassible i un golàs de Keita




Amb les cames plenes de macadures, per la vehemència del Bayern, però amb l’ànima immitigable. Amb el cos abonyegat per les contusions, però amb els somnis intactes. Així va sortir ahir el Barça de Munic. Sense cap error de càlcul a la recerca de la felicitat, sense encantar-se pel 4-0 de l’anada, l’equip blaugrana va segellar l’accés a semifinals sense deixar-se guanyar per un campió alemany que va provar d’intimidar des de la força bruta i el talent de Ribéry però que va acabar transmetent el seu respecte a aquell que el va respectar.
El Barcelona s’enfrontarà ara per un lloc a la final de la Lliga de Campions amb un rival encara més rocallós i imponent: el Chelsea londinenc de Bellett i Deco, que va eliminar ahir el Liverpool.
Aquesta és l’onzena semifinal de la màxima competició continental a la qual accedeix el conjunt blaugrana i tot just és el segon cop que hi arriba de forma consecutiva. De les edicions anteriors, en cinc es va acabar passant a la final i en cinc es va quedar amb la mel a la boca.
El Barça va poder marxar de Munic sense remordiments, ben emparat en la seriositat amb què es va prendre el partit. L’abundància del marcador de l’anada no el va portar a cap vici. I sort d’això, perquè si hagués adormit la seva consciència, el Bayern li hauria passat per sobre.
El campió alemany va exigir la màxima vigilància del Barça. Amb l’orgull ferit, el conjunt bavarès va proposar un partit de màximes revolucions, en què cada pilota dividida va treure espurnes. La fogositat en la lluita cos a cos del Bayern va comprometre més d’un cop els blaugranes, prou estables, malgrat tot, quan Xavi i Iniesta van poder associar-se, això sí amb menys freqüència del que és habitual. L’equip muniquès va saber interrompre el partit amb entrades al límit del reglament. L’àrbitre va cultivar la vehemència dels alemanys amb una actuació, si no determinant, sí prou casolana. Els jugadors de Klinsmann van fer de la gespa una pista d’autos de xoc de fira, però el Barça va saber aguantar amb força el seu volant fins i tot quan van xocar amb Ribéry frontalment.

Ribéry i deu més
A estones va semblar un partit de Ribéry contra el Barça, tan immens com va estar el francès. L’electricitat del davanter francès va incendiar Alves i Puyol fins al punt de fer-los pujar els colors, no el vermell de la vergonya, però sí el groc de la targeta de penalització. Cap davanter ha compromès més la defensa barcelonista aquesta temporada com el cobejat puntal del Bayern. En una de les seves burxades, es va plantar sol davant Valdés i el va fer asseure perquè contemplés el seu gol. S’acabava d’iniciar el segon temps, però el Barça no va deixar que l’assaltessin els nervis. Amb la saviesa de Xavi i Iniesta, el talent de Messi i la maduresa de tots, l’equip blaugrana va trobar fàcilment refugi en l’adversitat. Toc i toc i toc de pilota per esquivar cops. Durant molts minuts li va faltar rematada –també al Bayern, que des dels primers minuts va lamentar que Toni es descoordinés en una rematada de gol clar–. Però quan va arribar el moment de definir, després d’una jugada deliciosament cuinada dintre de l’àrea, Keita va empatar amb un xutàs des de la frontal. No va caldre ni que sortís de la banqueta Henry. L’autoritat del Barça va estar en tot moment fora de dubte.

Va estar molt bé el partit, però em quedi amb ganes de que posara mes gols.
M´encanta quant guanya per golejada.

A mi també, però a vegades les pilotes no volen entrar.